Hijos de Verónica, Diverses autores
On Sale
€5.99
€5.99
Preview
El 2006, un grup de persones construït un so, “Construint a Verònica”, una proposta escènica que va superar totes les expectatives de la companyia productora que va portar a cap en aquell llavors, Bramant Teatre; una companyia que, junt a un equip 100% valencià, mai va pensar que la proposta trairia totes les coses meravelloses que ens van llogar a totes les que tuvim la seva sort de participar, en major o menor manera, en el projecte.
El 2006, els autors que van escriure la peça, Juli Disla, Alejandro Jornet, Javier Ramos, Patricia Pardo, Jaume Policarpo i un servidor, mai imaginem els premis i reconeixements que aconseguiríem; “Premio a mejor montaje de la feria Internacional de Huesca”, “Nominació al premi MAX al millor espectacle nacional de Teatro ...”; ni els aplausos del públic que la van gaudir en la gira que hicimos; ni l’emoció de la gent al viure una experiència sense vista fins a la data en tot el territori espanyol; ni molt menys podia imaginar-me, diez anys després, escrivint el pròleg d’una “secuela” d’aquell projecte, aquest pròleg. El pròleg de Hijos de Verónica, un text que ja és clar que els morts només han passat quan els olvidem d’ells, i que Verónica ni ha estat, ni es merce ser olvidada.
Y sí, aunque han pasado diez años, Verónica sigue siendo un enigma para todos los que estuvimos cerca del proyecto en 2006. Cerca d'aquell cos sense vida d'aquesta misteriosa dona que, un matí de febrer, va aparèixer en una platja desnuda però sense signes de violència.
Un cos, una vida, un personatge imaginari o quizàs no ... Una imatge, que encara avui, sigueu inspirant un muntó d’històries merecedores de ser escriptures en forma de secuela, la secuela d’una vida vivida i imaginada. La secuela d’un ícono lo suficientemente potente para que diez años después nos encontremos cara a cara con los “Hijos de Verónica, generación del miedo”.
El 2006, els autors que van escriure la peça, Juli Disla, Alejandro Jornet, Javier Ramos, Patricia Pardo, Jaume Policarpo i un servidor, mai imaginem els premis i reconeixements que aconseguiríem; “Premio a mejor montaje de la feria Internacional de Huesca”, “Nominació al premi MAX al millor espectacle nacional de Teatro ...”; ni els aplausos del públic que la van gaudir en la gira que hicimos; ni l’emoció de la gent al viure una experiència sense vista fins a la data en tot el territori espanyol; ni molt menys podia imaginar-me, diez anys després, escrivint el pròleg d’una “secuela” d’aquell projecte, aquest pròleg. El pròleg de Hijos de Verónica, un text que ja és clar que els morts només han passat quan els olvidem d’ells, i que Verónica ni ha estat, ni es merce ser olvidada.
Y sí, aunque han pasado diez años, Verónica sigue siendo un enigma para todos los que estuvimos cerca del proyecto en 2006. Cerca d'aquell cos sense vida d'aquesta misteriosa dona que, un matí de febrer, va aparèixer en una platja desnuda però sense signes de violència.
Un cos, una vida, un personatge imaginari o quizàs no ... Una imatge, que encara avui, sigueu inspirant un muntó d’històries merecedores de ser escriptures en forma de secuela, la secuela d’una vida vivida i imaginada. La secuela d’un ícono lo suficientemente potente para que diez años después nos encontremos cara a cara con los “Hijos de Verónica, generación del miedo”.
